Aquests dies algunes revistes científiques i diversos diaris d'informació general han publicat la notícia de la mort a Nova York de Tolomeus Kamakawiwo'ole, l'últim descendent de la tribu dels naquadians que encara quedava en vida.
Els naquadians són coneguts des de mitjans del segle XIX, quan alguns antropòlegs van concloure que la població esquimal que habitava Alaska, gran part del Canadà i Groenlàndia no provenia únicament d'individus que vivien a l'est de Sibèria i que van creuar l'Estret de Bèring per passar al continent americà durant l'última glaciació. Els estudiosos van trobar evidències que entre un 10 i un 30% del esquimals eren originaris de la Polinèsia. El fet que siberians i polinesis comparteixin faccions facials distintives (especialment els ulls en forma d'ametlla) va fer que aquesta diversitat d'origen passés desapercebuda durant molts anys.
La principal diferència entre els esquimals d'origen siberià i els polinesis és que uns estaven acostumats a les temperatures fredes i els altres no. La vestimenta típica dels esquimals siberians consistia d'un tres quarts fet de pell d'ós o de foca, pantalons de cuiro i roba interior de lli, garantint així l'aïllament del fred exterior i una correcta transpiració. En canvi, els esquimals polinesis anaven amb el tors descobert i vestien una faldilla feta de fulles de palma que els cobria des de la cintura fins els genolls. A causa de la seva poca adaptabilitat a les temperatures fredes, els esquimals polinesis van anar reculant cap al sud de l'Àrtic fins quedar confinats a l'illa de Naquada, que a pesar d'estar a la mateixa latitud que ciutats tan fredes com Calgary o Copenhagen gaudeix d'un clima tropical gràcies al corrent del Golf.
Durant un parell de segles, prop d'un miler de naquadians van viure en pau a la seva illa, fins que l'endogàmia va començar a ser una amenaça per la supervivència de la tribu.
És sabut que les lleis de la genètica fan que l'ADN d'una població d'individus es degradi quan s'aparellen entre ells sense que hi hagi aportació genètica forastera. Els descendents d'aquests aparellaments--majoritàriament endogàmics durant generacions--són lletjos i poc intel·ligents, tenen una salut feble, i són propensos a patir malalties congènites. Aquest fenomen es dóna, per exemple, en localitats petites i aïllades on són comuns els casaments entre cosins; en la majoria de monarquies europees; i a més gran escala, en poblacions insulars com les Illes Canàries o Gran Bretanya. En el cas de la tribu que ens ocupa, els trastorns causats per l'endogàmia afectaven sobretot el sistema endocrí, fent que a mesura que passaven les generacions els naquadians fossin cada vegada més grassos.
El nombre d'habitants de Naquada va començar a caure en picat i el cap de la tribu va decidir que havien de marxar de l'illa. Els 30 o 40 naquadians que quedaven van construir un vaixell de vela i es van embarcar amb rumb a Nova York, ciutat on l'intercanvi de seqüències d'ADN entre individus de diferents races, o espècies, està vist com la cosa més normal del món. La mala sort va fer que, arribant a port, un dels tripulants avistés l'Estàtua de la Llibertat. Molt emocionat va avisar als altres, que es van córrer cap a la banda de babord del vaixell per veure la vista i cel·lebrar la fi del viatge. Com que els naquadians pesaven uns 260 kg de mitjana cadascun, l'acumulació de pes va fer escorar el vaixell, i no va haver manera d'evitar el naufragi. Només Tolomeus Kamakawiwo'ole va sobreviure.
Tolomeus va decidir comprar un carretó i es guanyava la vida transportant préssecs des del port fins al mercat de Chelsea. Com que era molt simpàtic i saludava a tothom, la gent el van començar a parar pel carrer i li compraven part de la mercaderia, convertint-se així en el primer venedor ambulant de la història. Aquesta pràctica de vendre al carrer va donar lloc a l'expressió 'buy bye', que voldria dir 'comprar i adiós', i que després va evolucionar fins al 'bye bye' que avui en dia es fa servir com a forma col·loquial de despedida.
Els naquadians són coneguts des de mitjans del segle XIX, quan alguns antropòlegs van concloure que la població esquimal que habitava Alaska, gran part del Canadà i Groenlàndia no provenia únicament d'individus que vivien a l'est de Sibèria i que van creuar l'Estret de Bèring per passar al continent americà durant l'última glaciació. Els estudiosos van trobar evidències que entre un 10 i un 30% del esquimals eren originaris de la Polinèsia. El fet que siberians i polinesis comparteixin faccions facials distintives (especialment els ulls en forma d'ametlla) va fer que aquesta diversitat d'origen passés desapercebuda durant molts anys.
La principal diferència entre els esquimals d'origen siberià i els polinesis és que uns estaven acostumats a les temperatures fredes i els altres no. La vestimenta típica dels esquimals siberians consistia d'un tres quarts fet de pell d'ós o de foca, pantalons de cuiro i roba interior de lli, garantint així l'aïllament del fred exterior i una correcta transpiració. En canvi, els esquimals polinesis anaven amb el tors descobert i vestien una faldilla feta de fulles de palma que els cobria des de la cintura fins els genolls. A causa de la seva poca adaptabilitat a les temperatures fredes, els esquimals polinesis van anar reculant cap al sud de l'Àrtic fins quedar confinats a l'illa de Naquada, que a pesar d'estar a la mateixa latitud que ciutats tan fredes com Calgary o Copenhagen gaudeix d'un clima tropical gràcies al corrent del Golf.
Durant un parell de segles, prop d'un miler de naquadians van viure en pau a la seva illa, fins que l'endogàmia va començar a ser una amenaça per la supervivència de la tribu.
És sabut que les lleis de la genètica fan que l'ADN d'una població d'individus es degradi quan s'aparellen entre ells sense que hi hagi aportació genètica forastera. Els descendents d'aquests aparellaments--majoritàriament endogàmics durant generacions--són lletjos i poc intel·ligents, tenen una salut feble, i són propensos a patir malalties congènites. Aquest fenomen es dóna, per exemple, en localitats petites i aïllades on són comuns els casaments entre cosins; en la majoria de monarquies europees; i a més gran escala, en poblacions insulars com les Illes Canàries o Gran Bretanya. En el cas de la tribu que ens ocupa, els trastorns causats per l'endogàmia afectaven sobretot el sistema endocrí, fent que a mesura que passaven les generacions els naquadians fossin cada vegada més grassos.
El nombre d'habitants de Naquada va començar a caure en picat i el cap de la tribu va decidir que havien de marxar de l'illa. Els 30 o 40 naquadians que quedaven van construir un vaixell de vela i es van embarcar amb rumb a Nova York, ciutat on l'intercanvi de seqüències d'ADN entre individus de diferents races, o espècies, està vist com la cosa més normal del món. La mala sort va fer que, arribant a port, un dels tripulants avistés l'Estàtua de la Llibertat. Molt emocionat va avisar als altres, que es van córrer cap a la banda de babord del vaixell per veure la vista i cel·lebrar la fi del viatge. Com que els naquadians pesaven uns 260 kg de mitjana cadascun, l'acumulació de pes va fer escorar el vaixell, i no va haver manera d'evitar el naufragi. Només Tolomeus Kamakawiwo'ole va sobreviure.
Tolomeus va decidir comprar un carretó i es guanyava la vida transportant préssecs des del port fins al mercat de Chelsea. Com que era molt simpàtic i saludava a tothom, la gent el van començar a parar pel carrer i li compraven part de la mercaderia, convertint-se així en el primer venedor ambulant de la història. Aquesta pràctica de vendre al carrer va donar lloc a l'expressió 'buy bye', que voldria dir 'comprar i adiós', i que després va evolucionar fins al 'bye bye' que avui en dia es fa servir com a forma col·loquial de despedida.
Com que les vendes anaven a l'alça, Tolomeus va ampliar el negoci fins arribar a tenir una flota de 74 carretons que venien fruita per tot Manhattan. Ell però va seguir venent préssecs a la cantonada de la vuitena avinguda i el carrer 22, just davant d'un Dunkin' Donuts. Cada matí li portava un préssec a la noia colombiana que servia cafès, de la qual estava enamorat. Ella, però, havia perdut el gust per la fruita de tant menjar donuts, i els rebutjava. Tolomeus no es va rendir i va buscar i buscar la manera de d'apropar-s'hi. Després de molt rumiar, va descobrir que en una illa del Pacífic hi creixien uns préssecs aplanats, que ell mateix va batejar com a donought peaches. Va pensar que si en donava un a la noia ella es pensaria que era un donut, se'l menjaria i cauria immediatament rendida als seus braços. I això és exactament el que va passar.
Un cop casats, Tolomeus Kamakawiwo'ole i la seva dona es van traslladar a un apartament de Harlem i van tenir tres fills que asseguraven la continuïtat del llinatge dels naquadians com a mínim una generació més. La història va arribar a oïdes d'Albert Galway, un reporter del Washington Post que va decidir anar-los a visitar per escriure'n un article.
Després de l'entrevista, Galway va veure que alguna cosa no acabava de quadrar en la heroica història de la supervivència de la tribu dels naquadians: els tres fills de Tolomeus Kamakawiwo'ole eren negres. A partir de l'article que va publicar hi va haver molt rebombori, i un programa de tele va pagar una gran suma de diners a Tolomeus i els seus fills perquè es fessin una prova de paternitat en directe. Els resultats del test no podien ser més devastadors: els nens eren fills d'un trompetista de jazz i, a més a més, Tolomeus era estèril.
Deprimit i dessolat, sabent que la seva dona li feia el salt, i amb la certesa que la seva estirp s'extingiria quan ell desaparegués, l'últim naquadià es va donar a la beguda i va viure míserament fins la seva mort dijous passat.
Per tots aquells que visiteu Nova York, no deixeu de visitar la parada de fruita a la cantonada de la vuitena avinguda i el carrer 22 per tastar uns deliciosos donought peaches. Els dos negres que hi despatxen han heretat, d'una manera o altra, la simpatia del seu pare.
Després de l'entrevista, Galway va veure que alguna cosa no acabava de quadrar en la heroica història de la supervivència de la tribu dels naquadians: els tres fills de Tolomeus Kamakawiwo'ole eren negres. A partir de l'article que va publicar hi va haver molt rebombori, i un programa de tele va pagar una gran suma de diners a Tolomeus i els seus fills perquè es fessin una prova de paternitat en directe. Els resultats del test no podien ser més devastadors: els nens eren fills d'un trompetista de jazz i, a més a més, Tolomeus era estèril.
Deprimit i dessolat, sabent que la seva dona li feia el salt, i amb la certesa que la seva estirp s'extingiria quan ell desaparegués, l'últim naquadià es va donar a la beguda i va viure míserament fins la seva mort dijous passat.
Per tots aquells que visiteu Nova York, no deixeu de visitar la parada de fruita a la cantonada de la vuitena avinguda i el carrer 22 per tastar uns deliciosos donought peaches. Els dos negres que hi despatxen han heretat, d'una manera o altra, la simpatia del seu pare.
4 comentaris:
Manel, ets un fenomeno. La història és molt inetresant, i tal com l'expliques, molt més. Deixa el telescopis i dedicat a la literatura !!!!
Per altre banda, jo no crec que s'hagi acabat la dinestia dels naquaians: sens dubte tots els "putus gordos del cagar" que habiten al llarg de tots els EE.UU. tenen alguna cosa que veure amb aquests grosos indevidus.
Fins molt aviat.
Jo crec haver-ne vist algun passejant per Manhatan!
Havent llegit diverses vegades aquesta fantàstica i conmovedora història que després d'alertar-nos dels perills de la pèrdua de biodiversitat ens inclina cap a la barreja de races que fa els individus més macos, més llestos i més sans, només em queda dir-te, Manel, que si estàs intentant fer-nos saber alguna bona notícia, hauràs de ser més explícit...
:·))
Més explícit que la foto meva amb un nen negre que ja us vaig enviar?
Publica un comentari a l'entrada