La travessa perfecta

Viure fora de casa té desavantatges: el fred i el vent que ens fa ara, la xafogor horrorosa a l'estiu, pagar cinc o sis dòlars com a mínim per una cervesa que, si et descuides, serà molt amarga perquè hi posen massa llúpol, haver-te de conformar amb magranes que no tenen gust de res i són tot pepita, i a preu d'or! o veure els parits de Champions a quarts de tres de la tarda. Però lo pitjor de tot és perdre's la travessa.
Per això he fet una mica d'investigació amb una missió clara: trobar un lloc a Estats Units que s'assembli a Aigüestortes. I crec que l'he trobat: Sierra Nevada, la cadena de muntanyes que va de nord a sud a l'interior de Califòrnia. Per la carena de la serralada hi passa una ruta: el John Muir Trail, que porta el nom del tio que que va fundar una de les primeres associacions de muntanyisme a Estats Units. La seva filosofia es diferenciava dels alpinistes, que en principi sempre tenen el cim d'una muntanya com a meta. Ell defensava caminar per la muntanya només pel plaer de descobrir i interaccionar amb la natura, divertint-se amb els col·legues muntanyers. És com una mena de Déu Nostre Senyor dels motxil·leros.

Garnet Lake, a 2.950 m d'alçada.

El John Muir Trail comença al parc de Yosemite, s'enfila cap a la carena, i continua cap al sud uns 300 km, amb una dotzena colls a més de 3000 metres, fins el cim del Mount Whitney, una de les muntanyes més altes del país. Evidentment, no cal fer tot el camí sencer. Es pot fer a trossos. Aquest setembre passat vaig fer una primera visita a la zona. Un petit estudi de viabilitat. Des de San Francisco vam voltar tot el parc de Yosemite i vam atacar Sierra Nevada per la banda de l'Est, que és una mica més feréstega, més alta, i amb menys pixapins que la banda que queda més a prop de San Francisco i de les ciutats de voltant. El punt fort d'aquella zona és que Mammoth Lakes, que és el poble des d'on vam començar l'excursió, ja està bastant amunt. Al cap d'una horeta de caminar ja estàs a 3000 metres d'alçada, i el paisatge és fantàstic. Per descriure-ho de manera ràpida: és com Aigüestortes, però amb l'alicient que els colls, cims i llacs són igual o més macos, però no te'ls saps de memòria, de manera que cada vall i cada coll i cada llac et sorprenen.

Mapa de la zona. 

A nivell logístic, però, hi ha una pega important: no hi ha refugis. L'esperit motxil·lero està tan arrelat que plantar un refugi en mig de la muntanya es consideraria un sacrilegi. T'has d'enfrontar al repte de la travessa amb les teves pròpies armes: lo que puguis carregar tu mateix i prou. Això és un repte molt gran, sobretot pel Gerard. Imagina't si a més dels pantalons curts, pantalons llargs, pijama, samarretes, mudes de calçotets, la multi-usos, i un polar per cada dia; hagués d'afegir a la motxilla la tenda, un sac de dormir gruixut, un fogonet amb recanvi de la bombona de gas, i menjar per tota la setmana. Però no us desanimeu, crec que tinc una solució: portejadors. Només es tracta de convèncer un parell de tios catxes que puguin fer-se càrrec de l'excés de pes. Va, jo m'ofereixo a portar la tenda de la Xita… encara que sigui cobrant. Qui no sé si estarà conforme en anar amb tendes és el Púmping. Imagineu-vos-el, a Estats Units, sabent que la gent amb qui es trobi parlen anglès, i sense poder arribar a un refugi cada vespre per poder congeniar amb la fauna de motxil·leros, practicar anglès i, sobretot, explicar-los el chiste del "if if, between between". Com a plus, i per compensar, penseu que l'àpat delicatessen a alta muntanya patrocinat per l'àtic (i que sé que enyoreu des que jo no vinc) podria prendre tota una nova dimensió amb la possibilitat de cuinar. Us imagineu menjant uns peus de porc, o un conill a la caçadora, amb vistes fantàstiques a llac d'alta muntanya?

El Thousand Island Lake. No em direu que no us recorda a Aigüestortes?