Miracle on grass?

El dissabte jugaven en partit de la Copa del Món de futbol Anglaterra contra els Estats Units. Resulta que el partit tenia història perquè l'única vegada que havien jugat abans van guanyar els americans per un a zero. Va ser a la Copa del Món de Brasil el 1960, i els anglesos eren els favorits per guanyar el Mundial. A la selecció dels Estats Units hi havia un repartidor de correu, un carnisser, un conductor de camió, etc. tots jugadors amateurs, i la majoria d'ells tot just s'acabaven de conèixer i no havien jugat mai junts. Però el cas és que van defensar més o menys bé, el porter americà ho va parar tot, i en una jugada tonta els van fer un gol als anglesos. El resultat va ser tan sorprenent que els diaris de Londres van titular "Anglaterra guanya als Estats Units per 10-1" convençuts que el telegrafista s'havia equivocat picant el resultat.

Per gran sorpresa nostra, el bar on vam intentar anar el dissabte a veure el partit estava ple com un ou. Tant que després d'esperar vint minuts fent cua a la porta vam decidir anar a un altre lloc. El pub on vam acabar també estava ple del tot, i l'afició estava físicament dividida entre seguidors anglesos a una punta del bar, i americans a l'altra. Era fàcil veure la diferència perquè els anglesos duien samarretes de la selecció o del Machester United, parlaven amb accent britànic, feien comentaris en veu alta perquè els sentís tothom, anaven més o menys beguts, i sí, eren tots lletjos lletjos.

Hi ha moltes teories que intenten explicar perquè el futbol mai ha arrelat als Estats Units. Una d'aquestes diu que aquí només agraden els esports que es juguen amb les mans, i aquesta teoria pot ser certa a jutjar pel partit del dissabte. Els americans no sabien ben bé què fer quan tenien la pilota, però van defensar bastant bé. Només els van fer un gol en una badada al principi del partit. La resta de xuts dels anglesos van acabar en molt bones parades del porter americà, que és l'estrella de l'equip, i evidentment l'únic que pot jugar am les mans. El porter es diu Tim Howard, i havia jugat al Manchester United i ara està a l'Everton, també a Anglaterra. Es veu que és bastant bo, i ell diu que una de les coses que l'ajuda a ser un bon porter és que té el síndrome de Tourette, que es veu que provoca tics i disfuncions en la parla. Per entendre'ns, com el Jordi Pujol o el Quim Monzó. Resulta que en alguns casos el síndrome de Tourette fa que als pacients els augmenti la percepció del moviment d'objectes i persones, cosa que sembla un bon avantatge quant tens mitja dotzena de tios dins de l'àrea intentant fer-te gol. La creu de la història va ser el porter d'Anglaterra--país no gaire famós en esports manuals, o és que heu vist mai un anglès jugant a basquet? El cas és que va fer una cantada monumental, empassant-se un gol que va deixar marxar els americans contents cap a casa amb un empat a un.

I al bar, durant el partit anaven corrent les cerveses amunt i avall, i algunes t'anaven a sobre. Els hooligans cridaven com bojos cada vegada que el David Beckham--que estava al banquillo vestit de traje, perquè està lesionat--sortia per la tele. Es veu que anar enclenxinat i de vint-i-un botons, casar-te amb una Spice Girl i sortir en anuncis de modistes italians no els sembla als anglesos el model a seguir pels futbolistes. Mentrestant, al bàndol americà una noia declarava el seu amor pels córners: "I love corner kicks. It's the moment I like the most. I always think they're gonna score. I really have a thing for corners." I així anar fent.