La gent diuen que els locals de jazz més autèntics de la ciutat estan a Harlem, i que les millors pizzeries són a Brooklyn. Som-hi doncs!
Harlem
Anem al St. Nick's Pub, que com el seu nom indica està a la St. Nicholas Avenue, a uns vint minuts caminant de casa meva, encara que això és parlar per parlar perquè vaig tornar amb metro. Hi arribem cap a les nou i demanem una cervesa, que ens surt cara. En teoria hi ha música en directe cada dia, i el concert començarà a quarts d'onze. El cambrer és molt simpàtic. Xerra amb nosaltres, i quan ens diu el seu nom ens saluda xocant amb el colze enlloc de la mà, perquè li fa por no dur-les prou netes. Ah, no ho he dit, tota la clientela son negres.
El local és molt petit i està en una mena de soterrani. La decoració és de lo més cutre que us podeu imaginar. Nosaltres estàvem asseguts en una taula al costat d'una paret que estava forrada de fotos i retalls de diari enganxats amb aeronfix, com les carpetes de quan anàvem a l'institut. A més d'això, llums com d'arbre de Nadal penjant pel sostre, fotos velles, bombetes pelades... ara, tot i l'ambientació, alguns dels clients van trajats i fan goig.
A mesura que s'acosta l'hora del concert el bar es va omplint. Posen la música un pèl massa forta i hem de parlar casi cridant. A més, tota l'estona sona reagge i sentim el Could you be loved del Bob Marley tres o quatre vegades en molt poca estona. Al final, gairebé una hora tard, comença el concert. Canten tres tiarres negres amb vestits grocs que fan un revival de The Marvelettes, que es veu que eren quatre dones que cantaven jazz als anys seixanta. Canten molt bé, amb unes veuotes considerables, i fan broma amb la clientela dedicant algunes cançons als membres masculins de l'audiència que, per dir-ho d'alguna manera, aparenten menys possibilitats reproductives en l'ambient en què ens trobem. Perquè s'entengui, el primer tio que treuen a l'escenari és un jove japonès que estava tranquil·lament assegut en una de les taules de primera fila. Abans de que em treguin a mi decidim fotre el camp. Quant sortim, el cambrer se'ns despedeix amb un "Give me five!", que és la manera que tenen per aquí de dir "xoca-la!".
Brooklyn
També hem anat d'excursió a Brooklyn a tastar les famoses pizzes que hi fan. Només sortir del metro noto com una espècie de silenci, i és perquè hi ha menys soroll ambiental que a Manhattan. De camí al restaurant ens trobem un grup d'uns quinze o vint joves que estan fent una mena de performance al carrer. La cosa consisteix en caminar molt a poc a poc, lo just per no estar parats. Són colla, però estan molt desperdigats en un tram d'uns cent metres a banda i banda del carrer, de manera que en vas veient primer un, després un altre, fins que al final te n'adones que és com una mena de coreografia coral.
El cas és que arribem a un restaurant italià molt maco, amb decoració moderna i forn de totxo. Al cap d'una estona d'estar asseguts ve un cambrer que ens diu que, a part de lo que tenen a la carta, hi ha una sèrie de plats especials del dia que tot seguit ens enumerarà. Hi ha un petit problema: no se l'entén de res. I no és per un problema idiomàtic, sinó logopèdic: és gangós. La cosa va així:
Havent sopat, ens acostem a un parc on no hi ha edificis que ens tapin l'skyline de Manhattan de nit, i la vista és casi tan espectacular com la calzone.
Harlem
Anem al St. Nick's Pub, que com el seu nom indica està a la St. Nicholas Avenue, a uns vint minuts caminant de casa meva, encara que això és parlar per parlar perquè vaig tornar amb metro. Hi arribem cap a les nou i demanem una cervesa, que ens surt cara. En teoria hi ha música en directe cada dia, i el concert començarà a quarts d'onze. El cambrer és molt simpàtic. Xerra amb nosaltres, i quan ens diu el seu nom ens saluda xocant amb el colze enlloc de la mà, perquè li fa por no dur-les prou netes. Ah, no ho he dit, tota la clientela son negres.
El local és molt petit i està en una mena de soterrani. La decoració és de lo més cutre que us podeu imaginar. Nosaltres estàvem asseguts en una taula al costat d'una paret que estava forrada de fotos i retalls de diari enganxats amb aeronfix, com les carpetes de quan anàvem a l'institut. A més d'això, llums com d'arbre de Nadal penjant pel sostre, fotos velles, bombetes pelades... ara, tot i l'ambientació, alguns dels clients van trajats i fan goig.
A mesura que s'acosta l'hora del concert el bar es va omplint. Posen la música un pèl massa forta i hem de parlar casi cridant. A més, tota l'estona sona reagge i sentim el Could you be loved del Bob Marley tres o quatre vegades en molt poca estona. Al final, gairebé una hora tard, comença el concert. Canten tres tiarres negres amb vestits grocs que fan un revival de The Marvelettes, que es veu que eren quatre dones que cantaven jazz als anys seixanta. Canten molt bé, amb unes veuotes considerables, i fan broma amb la clientela dedicant algunes cançons als membres masculins de l'audiència que, per dir-ho d'alguna manera, aparenten menys possibilitats reproductives en l'ambient en què ens trobem. Perquè s'entengui, el primer tio que treuen a l'escenari és un jove japonès que estava tranquil·lament assegut en una de les taules de primera fila. Abans de que em treguin a mi decidim fotre el camp. Quant sortim, el cambrer se'ns despedeix amb un "Give me five!", que és la manera que tenen per aquí de dir "xoca-la!".
Brooklyn
També hem anat d'excursió a Brooklyn a tastar les famoses pizzes que hi fan. Només sortir del metro noto com una espècie de silenci, i és perquè hi ha menys soroll ambiental que a Manhattan. De camí al restaurant ens trobem un grup d'uns quinze o vint joves que estan fent una mena de performance al carrer. La cosa consisteix en caminar molt a poc a poc, lo just per no estar parats. Són colla, però estan molt desperdigats en un tram d'uns cent metres a banda i banda del carrer, de manera que en vas veient primer un, després un altre, fins que al final te n'adones que és com una mena de coreografia coral.
El cas és que arribem a un restaurant italià molt maco, amb decoració moderna i forn de totxo. Al cap d'una estona d'estar asseguts ve un cambrer que ens diu que, a part de lo que tenen a la carta, hi ha una sèrie de plats especials del dia que tot seguit ens enumerarà. Hi ha un petit problema: no se l'entén de res. I no és per un problema idiomàtic, sinó logopèdic: és gangós. La cosa va així:
- Bla-bla-bla bla-bla-bla chicken, glu-glu-glu glu glu mushroms, raviolli blap blap bla-blap...Cal dir que les pizzes eren boníssimes, i la meva calzone era espectacular. A més, podien passar perfectament com pizzes italianes, no pas com les que et venen a Manhattan. Hi ha una demostració molt senzilla: si poses un tall de pizza de Manhattan sobre un tovalló de paper, aquest es tornarà transparent en menys d'un minut. Això no passa amb les pizzes de Brooklyn, que tenen la massa fina i no gens greixosa.
- Perdona, pots repetir això últim que has dit?
- Raviolli blap blap bla-blap.
- ...vale.
- Blu-blu bla-blu soup, glu-glu blu-glu salad, and glo-glo-glo with gorgonzola and bla-bla-bla blu-bla.
- ...porta'ns... -fent que si amb el cap, molt a poc a poc- ...una calzone, una capricciosa, i una vegetariana... i tres cerveses... -el cambrer apunta i marxa, ja no ens sent.
- Com pot ser que hagi pogut pronunciar gorgonzola?!?
Havent sopat, ens acostem a un parc on no hi ha edificis que ens tapin l'skyline de Manhattan de nit, i la vista és casi tan espectacular com la calzone.
8 comentaris:
El bareto me l'imagino tipu "Bule", però amb música en directe... La foto és tan dolenta (parlo de qualitat, no de temes fotogràfics com l'exposició, l'angle i bla, bla, bla) que reprodueix encara millor l'ambient que ens descrius.
Una pregunta indiscreta: quan dius "nosaltres", qui sou? No és per tafanejar, sinó per contextualitzar i fer-me millor la pel·lícula.
Molts negres però a la foto només se'n veu un a primer plà, la resta son calves blanques o ties rosses!
Em pregunto el mateix que l'Albert? Qui són els/les de la vegetariana i la capricciosa? Xita
Ves fent un guia de pizzeries i similars amb terrassa per fumadores per quan vingui a veure't (si, desenganya't, vindré)
Jo també tinc la mateixa curiositat.
Les pizzes no en fan gaire enveja, ja saps els sopars de veins que fem per aqui... però el concert de Harlem sí!!! Juani
Que xafarderes que sou (t'inclou també Albert).
Normalment faig servir el plural majestàtic, excepte en el cas de la pizzeria. La pizza capricciosa era pel Paul Simon i la vegetariana per l'Art Garfunkel. Son molt bona gent.
I al bar de jazz, quan vam entrar-hi érem els únics blancs, lo qual va ser un xoc. A mesura que es va anar omplint pel concert hi va arribar gent de totes procedències i colors, com podeu entreveure a la foto, que és de mala qualitat perquè està feta amb un iPhone, però que dóna una idea de l'ambient que hi havia, espero.
Ah, i les tres cantants, vive Dios que eren negres.
És teu l'iPhone? pijo! ianqui! integrat! NO HO PUC SOPORTAAAAR!!!
Xita
Respira Xita, no tinc iPhone.
Publica un comentari a l'entrada