Estimat Abraham Lincoln,des que vaig arribar a aquest gran país que vós --fa molts anys-- vau tenir a bé de presidir, sempre he mirat de fer, en la mesura en què m'ha semblat correcte, allò que he vist fer als seus il·lustres conciutadans. Així, faig gasto a les botigues, dino d'hora i sense entretenir-me massa, ho pago tot amb targeta, tinc converses totalment banals amb les caixeres del supermercat, intento treure profit de les happy hours, i sempre deixo un dòlar de propina quan demano una cervesa al bar.
També m'he intentat adaptar a la terra que m'acull en tot el que fa referència als hàbits alimentaris. Des del dia que vaig aterrar (a l'aeroport que duu el nom d'un compatriota seu que, com vós, fou víctima d'un magnicidi mentre presidia aquesta gran nació) hamburgueses, pizzes, entrepans, sushi i menjar xinès han sigut els pilars bàsics de la meva dieta. Només els primers símptomes d'escorbut em van fer acostar-me al passadís de la fruita del meu supermercat habitual. I aquí és on comencen els meus problemes. Així com he obtingut les dosis necessàries de vitamina A del suc de pastanaga, que compro en garrafes de dos litres i me'n bec un got al matí i un al vespre, la resta de fruites i verdures m'inspiren menys confiança.
Exposades a les lleixes del supermercat, les pomes fan molt bona pinta, els tomàquets fan cara de ser frescos, les magranes són ben vermelles, les cebes i les patates tenen la mida ideal, i els enciams semblen acabats de collir. Doncs el cas és que mig enciam, guardat durant una setmana i mitja, segueix semblant acabat de collir. Les pomes --que tan bona cara feien-- no t'han vingut de gust i han quedat oblidades a la nevera, però segueixen semblant igual d'apetitoses que el primer dia. I els tomàquets, que no has amanit perquè ja no et refiaves de l'enciam, continuen vermells i amb la pell ben tensa.
Déu em guardi de fer comparacions innecessàries entre la meva terra i la que vós --amb tan bon criteri-- vau defensar dels Estats Confederats; però a casa meva, tota la vida la fuita s'ha fet malbé. És en aquestes situacions desesperades en les què compatriotes seus --com per exemple Clint Eastwood o Lisa Simpson-- han acudit a vostè per demanar-li consell, fent-se la pregunta 'què faria Abraham Lincoln en aquesta situació?'. Espero que la seva sàvia resposta m'ajudi a millorar la meva dieta i, de passada, la meva relació amb el seu gran país.
Atentament,
Manel
8 comentaris:
Doncs jo sense fruita estaria ben fotut... bé, sense fruita i sense els dinars de la iaia. No crec que aquest Lincoln sàpiga fer els estofats que fa ella per molt bon president que fos.
Manel, què me'n dius dels ous que corren per allà? (Procura no ofendre, jeje)
Estas segur que no son de guix?
Són blanc i petits, i una mica insípids. Ni una dotzena d'ous d'aquí valen lo que dos ous del Primo. (Ja saps que jo, els ous de ton pare els tinc en molt alta estima.)
Hola Manel, visca la dieta. He mirat les fotos i a la del llac he trobat a falta al Forrest.
Hola Manel, aquest estiu quan vegis un tomàquet macat, picat i rebordonit de l'hort del Mariano et cauran llàgrimes com punys! (per no parlar de les patates mossegades pel senglar). Xita
Ei Manel, pels de ciències podries traduir el latinajo que has posat a la capçalera?
Visca el barça!
Si Pumping, falta el Forrest Gump. De fet em van demanar que em fiqués a dins del llac per simular que ho era jo, però vaig dir que no.
Tomàquets del Mariano? calla, calla...
I Nuri, respecte la capçalera, com qualsevol de les coses que diu el blog seria un error prendre-la en sèrio. De tota manera, google diu que la traducció seria algo com "Que contents estarien els pagesos si sapiguéssin la sort que tenen".
I visca el Barça! (el Martí deu estar que no caga...)
mane fa dies que intento fer un comentari i no m'en surto , em va fer molta enveja el concert del leonard ,i vull donar-te les gracies per el blog , fa que en tinguem més aprop , una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada