Superbowl XLIV

Tan típic con el dia d'acció de gràcies, Halloween, o el 4 de juliol, és la Superbowl. El dia de la Superbowl no es pot fer altra cosa que veure la Superbowl. I punto. Per posar-hi més emoció, era la primera vegada que m'asseia davant d'una tele a veure un partit de futbol americà, que no té absolutament res a veure amb el futbol a què juguen el Pau, el Quim o l'Iniesta, però això no vol dir que no sigui interessant.
Per ridiculitzar algú a qui li agrada el futbol americà no pots fer servir el clixé del futbol: "si només són onze contra onze en calça curta donant patades a una pilota!". No. Primer, perquè és impossible saber quants jugadors hi ha al camp, segon, perquè duen pantalons llargs, i tercer, perquè juguen amb les mans i no amb els peus. L'altra gran diferència és que hi ha un jugador que és molt més important que el altres: el quarterback. Absolutament totes les jugades passen per les seves mans, i això fa que quan guanyen siguin els herois de la nit, i com va ser el cas a la Superbowl, també siguin assenyalats com a culpables de la derrota del seu equip si perden.
Al futbol americà les accions son molt ràpides. Duren entre cinc i deu segons, amb pauses de la vora d'un minut entre jugada i jugada. El guió sempre és el mateix: l'equip atacant inicia la jugada passant la pilota al seu quarterback, que té un parell de segons per decidir si opta per fer una passada llarga algun company desmarcat, si fa una passada curta i menys arriscada,  si busca algun buit en la defensa dels rivals per fer-hi arribar la pilota, o si la dóna directament a les mans d'un company d'equip que, venint amb carrerilla des de darrera, intentarà guanyar uns metres entremig d'una maranya de defensors. Per si la decisió fos poc complicada, el querterback l'ha de prendre en un instant, i mentre veu com quatre o cinc tios de l'equip contrari, que normalment fan el doble de la seva mida, corren cap a ell amb l'única intenció de tirar-lo a terra.

Aquesta vegada el duel de quarterbacks era especialment interesant. Per una banda hi havia Peyton Manning, a qui molts consideren un dels millors de la història, sinó el millor. El seu equip, els Indianapolis Colts, ja van guanyar el 2006, i eren els favorits. Encara que no hi entenguis, si busques vídeos d'ell al youtube i veus com és capaç de fer passades de 50 metres que van directament a les mans del receptor et quedes amb la boca oberta. El capità del bàndol contrari era Drew Brees, dels New Orleans Saints. Era la primera vegada que el seu equip arribava a la Superbowl, i a priori no tenien gaires números de guanyar. Tot i això, mitja Amèrica anava amb ells perquè una victòria de l'equip de New Orleans donaria molts ànims a una ciutat que el 2005 se la va mig emportar per davant l'huracà Katrina. És una filosofia semblant a la que fa que la grossa de Nadal sempre hagi de tocar a pobles on hi ha hagut incendis, catàstrofes, crisi econòmica, tancades d'empreses importants que donaven feina a la població, pedregades que hagin fet malbé la collita, plujes torrencials, riuades, glaçades, ensorrament d'edificis, o un seguit d'assassinats en sèrie. Tornant a la Superbowl, i per donar-hi més emoció, Peyton Manning--el quarterback dels Indianapolis Colts--és nascut a New Orleans, i estava cridat a guanyar el partit trencant la il·lusió dels seguidors de l'equip de la seva ciutat natal.
El partit va ser molt emocionant, i al final va guanyar l'equip de New Orleans per 31-17. Aquí en podeu veure un resum.

Ara, la Superbowl és--sobretot--un espectacle televisiu. Entre jugada i jugada et passen repeticions des de tots els angles, amb unes imatges que fan que la retransmissió d'un partit de futbol europeu sembli un episodi de la Casa de la Pradera. Tenen càmeres absolutament a tot arreu i t'ensenyen la jugada des de mil perspectives diferents. A més, tenen micròfons que capten tots i cadascun dels mecagums que es diuen al camp. A la mitja part sempre hi ha una actuació estel·lar d'alguna estrella del rock, i aquest any tocaven els The Who, que estan bastant granadets i segurament actuaven per última vegada  en un estadi amb tant públic. Ells eren els primers en ser conscients d'això, com va quedar demostrat quan en una estrofa d'una de les cançons que van tocar, el cantant (Roger Daltrey) deia "Let's get together before we get much older" mentre mirava fixament a l'altra banda de l'escenari, on hi havia el guitarrista (Pete Townshend).
L'altre ingredient importantíssim de la Superbowl són els anuncis. Les marques més importants paguen un dineral per cada segon de publicitat, i normalment fan anuncis molt bons. A l'anunci de la Coca-Cola hi sortien els Simpsons, amb el senyor Burns arruïnat i l'Apu oferint-li una Coca-Cola per animar-lo. En un altre spot molt comentat sortien junts el Jay Leno i el David Letterman, que son rivals a mort en els dos programes de nit de més audiència a la tele, asseguts en un sofà mirant la Superbowl. Ara, a mi l'anunci que em va deixar amb la boca oberta va ser el de Google. Un amic meu em deia l'endemà que fins i tot li havia caigut alguna llàgrima veient-lo...

Nevada

I aquesta setmana passada va caure la nevada més forta de l'hivern. Totes les escoles de la ciutat van tancar. Va estar nevant tot el dia, i al vespre, sortint de la universitat, vaig poder comprovar que encara conservo algo de punteria en una batalla de boles de neu improvitzada.

Lo que és realment difícil és saber quin gruix de neu ha caigut: deu polzades, quinze polzades, divuit polzades? No sé per què s'emperren a fer servir el sistema imperial amb lo senzill que és el nostre sistema mètric: un pam de neu, dos pams, mig metro, etc.