Me l'imaxinae més gran

L'aventura de l'Empire State ha començat bé. A la nit he somiat que sortia als diaris. La notícia l'il·lustrava una foto meva ajupit, amb calça curta, vomitant sota un cartell que deia 12th floor. Pero vaia, des de quan he cregut jo en somnis, horòscops, i coses esotèriques?

Així que he agafat el metro i avall, i només sortir al carrer: patapam! em trobo amb l'Empire State de cara, allà davant mateix. Collons!--penso--és alt això!

Un cop entro al hall hi ha un tio que si veu que vas amb xandall i fas cara d'estar una mica grillat t'envia al segon pis, on et donen el dorsal i tot plegat. Allà veig que m'han posat a la primera sèrie, amb els bons!

La sortida és espectacular: vuitanta tios apilotonats, i al cap de deu metres, una porta on només s'hi passa d'un amb un. Seguint el consell de l'actual campió del món de l'especialitat: "més val emprenyar als altres que no que t'emprenyin a tu", intento sortir de pressa i defensant la meva posició per tal de no quedar molt endarrerit de bon principi. Si m'han d'adelantar més tard, ja ho faran, que són joves. L'aglomeració a la porta és important, i diria que l'he passada sense tocar a terra, empès per la marabunta.

Un cop a les escales hi ha el lloc just per anar pujant en fila india, deixant una mica d'espai per si algun valent vol adelantar. Sobretot ara al principi, que anem tots molt junts, el pas d'una colla de cafres esbufegant en un lloc tan estret fa que tot ressoni, donant-te la sensació d'estar a dins d'un pulmó mecànic gegant.

Al setè o vuitè pis, un cop passades les empentes i corredisses, agafem el ritme natural de la carrera: pujar les escales de dos en dos, com si caminessis de pressa, i ajudant-te de la brana per impulsar-te amb els braços. I casi sense adonar-me'n ja sóc al pis 20. El replà és una mica més llarg i hi donen aigua, però no n'agafo perquè no sé beure corrent, sempre m'escanyo. Noto que vaig bé, i arribar a dalt sense vomitar no em sembla tan complicat.

Com en una cursa de Fórmula 1, hi ha pocs avançaments. A partir de la meitat de la cursa, passem de tant en tant alguns corredors que han sortit massa ràpid. Alguns fan cara de no entendre què collons estan fent aquí, pujant per les escales un edifici tan alt, havent-hi ascensors. Al pis 65 tornem a canviar d'escala per un passadís d'uns vint metres. Allà si que agafo una mica d'aigua, i m'adono que fa molt rato que pujo i--sorprenentment--encara no he sentit a la Xita dient que vol parar, o que anem massa de pressa. Crec que ja sé on podem anar d'excursió aquest estiu, enlloc d'Aigüestortes!

Pujant els últims vint pisos disfruto com un crio. Ja veig que arribaré bé a dalt. Apreto una mica el ritme, però tampoc puc avançar gaire per culpa del tràfic. Ens estem començant a trobar la cua de la cursa de les dones, que han sortit cinc minuts abans. Un cop arribem al pis 86 sortim a fora, al mirador. Hi fa un fred que pela! Correm uns vint metres fins l'arribada, disfrutant de la vista, i amb les cames que gairebé no ens responen... i ja està!

L'any que ve hi torno.