The physical impossibility of death in the mind of someone living

Això que veieu és un tauró tigre conservat en formol dins d'una vitrina de vidre i acer inoxidable, i està exposat al Metropolitan Museum of Art. L'obra es titula La impossibilitat física de la mort en la ment d'una persona viva.
Què vol dir? Ni idea.
El que si que se'n sap és que el 2005 la va comprar un magnat de les finances per 12 milions de dòlars. En aquell moment va ser el preu més alt pagat mai per l'obra d'un artista viu. I com s'entén això? Doncs perquè és l'obra més famosa de l'artista més conegut del moviment artístic més influent en l'art contemporani recent. L'autor és Damien Hirst, que forma part del col·lectiu Young British Artists (YBAs). Sota aquest nom s'abrigaven un grup d'artistes conceptuals, pintors, escultors i creadors d'instal·lacions que van dominar l'art anglès durant els anys noranta, fent un art molt provocatiu i buscant sempre el màxim ressò mediàtic.
Damien Hirst va crear el tauró enllaunat el 1992 per encàrrec de Charles Saatchi: un col·lecionista de Londres que va fer la seva fortuna en el món de la publicitat, i que sempre ha aplicat tècniques de màrqueting en la gestió de la seva col·lecció artística. Saatchi és tan influent, i tan espavilat, que el fet que compri obra d'un determinat artista li dóna a aquest tanta reputació i impacte mediàtic com una exposició a un dels grans museus del món. La venda del tauró va ser només una altra jugada de Saatchi per sortir als diaris, revaloritzar encara més la seva col·lecció, i de pas, aconseguir que la resta d'obra de Damien Hirst multipliqués el seu valor automàticament.
Per acabar-ho d'arreglar, un cop es va signar la venda, Hirst es va adonar que el tauró que hi havia a la vitrina s'havia degradat bastant i havia perdut part de la ferotgia original. Cap problema. Va agafar el telèfon i va trucar al mateix pescador australià que li havia aconseguit el tauró quinze anys abans, n'hi va demanar un altre, i va fer canviar el tauró original pel que li acabaven d'enviar. Això va fer que molts crítics diguessin que això era saltar-se les regles, i que l'obra d'art original havia estat alterada o, fins i tot, destruïda. Clar que Hirst, que ho havia pensat tot com una maniobra publicitària, es va defensar dient que ell feia art conceptual, i que l'essència de la seva obra era la mateixa independentment de quin fos el tauró que hi havia dins de la vitrina.

Ens l'han canviat?

Un dels tenors més de moda del moment ha cantat La Fille du Regiment al Metropolitan Opera House. Al primer acte hi ha una ària bastant coneguda que inclou nou dos de pit a la part final. El pàjaro en qüestió—Juan Diego Flórez—els ha fet tots nou, un darrera l'altre, afinats, nets, perfectes. El públic ha apreciat la proesa i ha aplaudit un bon rato, però tothom més o menys ja sabíem que ho faria bé, perquè les acrobàcies vocals són la seva especialitat, i és precisament per aquest tipus d'actuacions que  triomfa arreu on va. Així, quina ha estat la sorpresa? Doncs que a més s'ha lluït en facetes que fins ara no se li coneixien tant.

Hi ha qui dirà que els cantants d'òpera prou pena tenen a cantar, i que mentre ho facin bé no cal preocupar-se si actuen millor o pitjor, però una bona actuació teatral sempre s'agraeix. El Flórez avui ha estat còmic, graciós, ingenu, i inclús ridícul quan calia, interpretant el paper del tonto d'un poble del Tirol que s'allista a l'exèrcit francès perquè s'ha enamorat d'una noia òrfena que ha crescut adoptada per un batalló de soldats. Cal dir que l'ha ajudat molt el muntatge escènic, que era divertit i enginyós, amb escenes fantàstiques com la declaració d'amor entre els dos protagonistes mentre es van turnant a pelar patates. Però a més de mostrar vis còmica, s'ha destapat en l'ària del segon acte—molt més lenta i delicada que la d'abans, sense focs artificials ni pirotècnia però igualment difícil—cantant-la amb tan bon gust que ha fet caure de cul mig amfiteatre.

L'altra revelació de la nit ha estat la soprano alemanya que feia d'òrfena: Diana Damrau. Ha fet una actuació de matrícula d'honor, cantant amb molta gràcia mentre no parava de saltar, córrer, estirar-se a terra, enfilar-se per l'escenari, o pujar a coll i be del sergent del batalló, tot sense perdre ni per un moment el control de la veu.

Per si ho voleu comprovar vosaltres mateixos, avui era la última funció que feien abans de marxar cap a Barcelona. Podreu veure el mateix muntatge, amb el Flórez inclòs. Això si, la soprano protagonista és una altra. No es pot tenir tot.