Green Mountian State

La vida a New York es fa estressant, especialment a l'estiu, perquè fa una calor i una humitat horroroses. No pots dormir. Et lleves de mala llet, surts al carrer, camines cap l'estació on la temperatura és 50 graus més alta que a fora i a dintre el metro l'aire condicionat no va. Treballes tot el dia com un ruc i quan tornes a casa t'atures al súper a comprar algo per sopar. Agafes un paquet de pasta, dos mangos, una mica de mortadel·la i una ampolla de llimonada i et cobren sis mil pessetes. Surts emprenyat i està caient un xàfec. T'ho mires content pensant que refrescarà però tota l'aigua que cau s'evapora al moment de tocar terra, i només has aconseguit que la humitat sigui ja del 120%, i saps que hauràs de tornar a enchufar l'aire condicionat per poder dormir i que l'endemà, a més mala llet i son, tindràs mal de coll.

Com que arriba un punt en què això no hi ha Déu que ho aguanti vaig deixar la feina, el pis, i les meves poques pertinences i em vaig unir a una comunitat mig hippy. Compartia una casa al mig del bosc amb dues noies jueves, un executiu de recursos humans retirat i un gos. Teníem un camp on plantàvem blat de moro, veníem plats de terrissa que fèiem nosaltres mateixos a l'estil dels artesans de la Bisbal, caçàvem conills amb una escopeta de balins i dutxàvem el gos perquè no fes pudor. Cap al tard jugàvem a alguna cosa i sempre era el Monopoli o a poker, i si mai jugueu a jocs d'aquests em jueus sempre perdreu, lo qual no m'agradava gaire. Però el cas és el negoci de la terrissa ens anava prou bé un vam recollir prou diners per poder comprar bistecs. Com que teníem una barbacoa de propà, vam anar a comprar una bombona i ja se'ns feia la boca aigua pensant en menjar carn a la brasa. Un cop a casa va resultar que el pitorro de la bombona no roscava a la barbacoa, i vam recórrer sense èxit totes les ferreteries del poble buscant l'adaptador. Com que ja ens havíem fet il·lusions de sopar teca fosca el fracàs ja no era una possibilitat, i vam buscar peces en totes les màquines possibles que hi havia a la casa per poder fer la carn. Al final vam menjar bistec a la brasa després d'inutilitzar l'aspiradora, la tapadora d'una paella, un joc d'aneguets de goma, la manguera del pati, i un Jeep. Sense vehicle, la vida al camp era totalment insostenible i dos dies més tard tornàvem a New York amb la cua entre cames. Gràcies a Déu la meva jefa m'ha tornat a donar feina, i la situació immobiliària està prou malament com perquè hagi pogut recuperar el pis. Sort.

Hit the road Jack
Demà començo una setmana de vacances en què anirem en cotxe per California. El viatge promet, però a mi l'únic que em preocupa és saber quan tindrem pana. Els precedents són clars: sempre que he anat de vacances d'estiu amb cotxe hem tingut avaries. Un estiu vam anar a Astúries i l'Ibiza vermell del meu pare es va començar a escalfar. Un mecànic molt simpàtic va trobar una fuita d'aigua en un tub del motor i ens la va arreglar amb cinta aïllant. Ens va dir que si ens tornava a passar podíem tapar el forat amb un xiclet després d'haver-lo mastegat una estona perquè perdés el sucre i s'enganxés més. L'any següent érem a Galícia amb el maletero ple de paquets de Trident, però el cotxe va tornar a fallar i al taller ens van dir que n'hi havia per un parell de dies. Sort que llavors el meu pare ja no era hippy: s'havia afaitat el bigoti i s'havia fet del RAC, i ens van donar un cotxe de lloguer perquè poguéssim seguir voltant la costa gallega mentre arreglaven l'avaria. Per anar de vacances a Alemanya el meu avi ens va deixar l'R19 perquè era més nou i així aniríem més tranquils. Ja! Només entrar a França ens van parar el gendarmes i ens van fer canviar les 4 rodes del cotxe perquè estaven gastades i no tenien prou dibuix. I tornant, després de llevar-nos a les cinc per no arribar a casa de matinada la bomba de l'aigua va dir prou i vam haver de parar amb el motor bullint. Mentre el mecànic la canviava vam passar la tarda a Dole, vila natal de Louis Pasteur, descobridor de la vacuna de la ràbia, i que suposo deu tenir algo a veure a la pasteurització de la llet. O potser no. Per acabar d'arreglar el viatge, passada la mitjanit al peatge de la Jonquera, un cotxe de magrebins que anaven carregats de mala manera no va poder aturar-se tot i que deuria començar a frenar just passat Marsella, i se'ns va empotrar per darrera fotent-nos un bon susto.
Però res, aquesta vegada sóc optimista. I sinó farem autoestop.