First we take Manhattan

Amb vint minuts de retard s'apaguen els llums i apareixen a l'escenari els músics i les coristes vestits de negre. De seguit entra el Leonard Cohen, que puja les escales corrent --es veu que acaba de fer 75 anys-- i saluda al públic traient-se el barret. La banda ja toca Dance me to the end of love, i comença l'espectacle.

Cadascuna de les 20.000 persones que omplen el Madison Square Garden té la seva llista particular de cançons preferides, i quant en reconeixen els primers acords sospiren i diuen "Oh my God!". Els músics de la banda són boníssims, i els acompanyaments són de gran nivell. Cançons com Democracy, o una versió casi disco de First we take Manhattan --inevitable-- sonen de meravella. La única pega és que hi ha massa solos i moments de lluïment dels músics i les coristes. Encara que toquen i canten com els àngels, la gent ha vingut a sentir el Leonard Cohen.

El primer gran moment arriba amb Chelsea Hotel. La fan lentíssima. Cada frase sembla que hagi de durar una eternitat, i la gent crida, xiula i fan "yiuhu!" quan senten "those were the reasons, that was New York". El Chelsea Hotel de veritat, on el Leonard Cohen i la Janis Joplin van tenir l'assunto del què parla la cançó, està dos parades de metro. Suzanne també fa posar els pèls de punta, i els oh my gods resonen per tota la sala. Finalment, I'm your man fa que la gent es torni boja. La canta amb un to de xulo i seductor que recorda la versió que el Nick Cave va grabar fa un parell d'anys. Amb l'última frase de la cançó ("here I stand, I'm your man"), el Leonard Cohen es queda plantat al mig de l'escenari i s'apaguen tots els llums excepte un foco, que l'enfoca a ell. Tothom crida, aplaudeix i fa 'yuhuu!' durant ben bé dos minuts, i les declaracions d'amor i peticions de matrimoni pel cantant arriben xiscaldes des de totes les graderies.

Després del moment de catarsi col·lectiva, el concert fa veure que s'acaba amb Take this waltz. Però el Leonard Cohen i la banda tornen, i tornen, i tornen a tornar, i canten i toquen, complint els desitjos de la gent, que voldrien que el concert no acabés mai. Al final, després de tres hores i més de vint-i-cinc cançons, el Leonard Cohen s'ajup, toca el terra de l'escenari amb les mans, i es despedeix: "Drive safely home", i la gent marxa sabent que no els quedarà més remei que descarregar-se tots els seus discos a l'iPod i no escoltar una altra cosa en setmanes.